Teníem coses pendents ella i jo, des de la facultat. Al cap d'uns vint-i-cinc anys, un dia pel seu sant (jo no sóc de celebrar sants) la vaig trucar: "Hola, Laura, per molts anys, saps qui sóc? Segons eterns de silenci. Espera, em diu. Canvio de telèfon. Allà va començar tot. L'endemà ja ens vèiem, ella casada a punt de divorciar-se, jo divorciat feia anys. Durant quasi un any, vaig estar escrivint-li a diari, un o dos cops, SMS (llavors no hi havia WhatsApp) i e-mails. El que jo no sabia és que ella els anava recollint en una llibreta. Va ser un temps en el que bevíem molt i estimàvem molt. Quan tot es va acabar, com tot en aquesta vida i per raons que no venen al cas, ella, per sorpresa meva em va donar el "quadern" i em va dir: "això ens pertany, jo els porto al cor, vull que els conservis a prop del teu. Mai els havia llegit ningú, fins que, fa relativament poc, els hi vaig deixar llegir a una bona amiga". Gràcies a ella ara els teniu a les vostres mans.